La veritat es que el nomenament de Ferran Mascarell com a Conseller de Cultura de la Generalitat m’ha tornat a despertar vells dubtes sobre el meu treball en aquest complex món de la cultura. De cop ha trontollat la meva apreciada coherència  que no simpatitza amb conceptes com pragmatisme, realisme o instrumentalització, ja que en el moment que va sortir el seu nom com a Conseller el primer que vaig pensar (pragmàtica i realísticament) “dons serà el millor d’entre tots els que poden accedir a aquest càrrec”.

Però, es que aquest intent de ser coherent en la gestió de la cultura (m’imagino que com a Mascarell) em desafia a diari. Contínuament utilitzo els valors instrumentals de les arts per argumentar la necessitat de polítiques culturals. Aquests, tant aptes per a ideologies conservadors com a progressistes representen uns mínims al quals encara no hem arribat, per exemple: la creativitat i la innovació artística com a font de desenvolupament (Richard Florida dixit); la cohesió social a partir de les arts (model anglosaxó) o la distancia (arm’s lenght) entre la cultura i la política (també model anglosaxó). Però, potser no deixa de ser una pantalla ….. on son aquests objectius més ambiciosos per a una persona que es considera progressista i d’esquerres?

No sé si Mascarell ha tingut en compte aquests dubtes alhora de canviar de companys polítics. Ell ha defensat una transversalitat de la gestió de la cultura molt acceptable per gran part dels grups polítics del Parlament. Així, crec que Mascarell per aquests objectius de política cultural és una persona preparada, a més és una persona dialogant i poc sectària. Espero que li vagi molt bé. Però jo encara segueixo enrocat: hi ha ideologia a la gestió de la cultura i a les polítiques culturals? o això ja és un tema passat de moda? hi ha polítiques culturals d’esquerres i de dretes?

Que li demanaria a Mascarell? Doncs, que doni suport als creadors tant o més que a les industries (d’aquestes millor que s’ocupi el Departament d’Industria i Comerç, no?); que cuidi especialment als creadors que aporten noves visions del món actual a partir del seu art; que cedeixi al CoNCA pressupost i competències per fer-ho possible; que defensi una cultura moderna i contemporània, oberta i diversa; que pensi en les arts com a eina educativa per desenvolupar els potencials de les persones i no com assignatures del currículum; que doni suport a una cultura per a tothom i no només pels de sempre; que pensi que internacionalitzar és planificar, treballar poc a poc, que no s’internacionalitzen les institucions si no els artistes, operadors culturals, les obres i els projectes; tampoc, que no s’internacionalitza la cultura “més bella de totes les que es fan i es desfan” si no que son les idees i obres de persones; que pensi que hi ha una nova manera d’entendre la cultura i les arts i que els vells paradigmes culturals han canviant; que els seus contenidors culturals ara serveixen de ben poc en aquest nou paradigma; i, per acabar, que compti amb tothom sense sectarisme, que aquest país no s’ho pot permetre, si no, es quedaran tots sols, com sempre, “els de sempre”.