El model cultural anglosaxó i les eleccions britàniques

Article publicat a la revista Entreacte (Associació d’Actors i Directors Professionals de Catalunya). Num. 171. Estiu 2010

Com és ben sabut, recentment ha hagut un canvi de partit governant al Regne Unit. Després de tretze anys de govern laborista els conservadors han tornat al poder, aquest fet és una bona excusa per reflexionar i conèixer millor el model de política cultural anglosaxó i com va evolucionar en passar del conservadorisme de Margaret Thatcher al “nou” laborisme de Tony Blair.

El canvi de mans del poder polític exemplifica molt clarament el model cultural britànic i quins son els límits entre els que pot operar. En aquest cas l’oscil·lació es va produir entre una visió purament mercantilista de la cultura i el criteri social i artístic que ha dominat en aquests darrers anys. Tot i així, els trets comuns es troben en totes dos visions del model i el diferencien significativament del nostre i el dels països llatins del sud d’Europa amb França al capdavant.

A grans trets, el model britànic el defineix la separació de la política de la cultura, la vocació social de les polítiques culturals d’origen públic i l’estímul al finançament privat de la cultura. En definitiva, al Regne Unit i al món anglosaxó, la política cultural l’ha d’executar la societat civil organitzada al marge de les institucions públiques en societats sense afany de lucre (charities), ha de tornar a la societat en forma de creativitat artística per tothom els diners públics que ha rebut de l’Estat i ha de ser capaç d’autofinançarse en una proporció important del seu pressupost. En aquest darrer apartat, els incentius fiscals juguen un paper principal.

Com a bona ultraliberal, Margaret Thatcher va portar aquest model a l’extrem, reduint molt significativament els diners públics a la cultura i, per tant, va obligar les organitzacions artístiques a elevar al màxim la seva quota d’autofinançament. Aquest fet va provocar la desaparició de una gran part de la nova creativitat i únicament van sobreviure el teatre més comercial o patrimonial. Per contra, Blair va introduir els ajuts públics a la innovació i la nova creativitat i, a més, va desenvolupar al màxim les polítiques de discriminació positiva cap els grups culturals minoritaris, afavorint la diversitat i l’accés a la cultura.

Avui dia, el Regne Unit és un país amb una creació contemporània de primer nivell i una societat multicultural fortament cohesionada on les arts i la cultura han jugat un rol fonamental en la seva construcció. Aquest és un bon camí a seguir per Catalunya després d’haver implantat un element cabdal de la política cultural anglosaxona com és el Consell de les Arts.

Deja un comentario

Tu dirección de correo electrónico no será publicada. Los campos obligatorios están marcados con *