El Mecenatge dels Petits

El mecenatge és un acte d'amor a les arts
El mecenatge és un acte d’amor a les arts

Article publicat a la Revista Entreacte (Associació d’Actors i Directors Professionals de Catalunya). Núm. 181. Hivern 2013.

Em sorgeixen dubtes en el debat del finançament privat a la cultura i la nova llei del mecenatge. Si es confirmen, poden invalidar una vegada més els esforços de les institucions per canviar el nostre paradigma de finançament cultural. M’agradaria aportar alguns exemples internacionals per confirmar que el que dic no és banal i que a la majoria d’estats on el finançament privat de la cultura és pràctica habitual estan resolts.

Em preocupa que el mecenatge a l’Estat espanyol es contempli només per a les grans estructures culturals i no tingui en compte a les petites organitzacions, empreses creatives i artistes. Entenguem-nos, en el món de la cultura, petits som molts i, concretament, a les arts creatives, pràcticament tots. Així doncs, tinc la sospita que el mecenatge que s’està forjant està pensat per als grans centres culturals públics i privats; aquest que costen més diners a les institucions públiques i que serveixen d’aparador d’una cultura “d’excel·lència”.

La llei de mecenatge es contempla només per a les grans estructures culturals
La llei de mecenatge es contempla només per a les grans estructures culturals

En que baso aquesta sospita? Primer de tot, en el mecenatge és molt important la forma jurídica de l’entitat que rep el suport privat. Aquesta, per definició ha de ser una entitat sense ànim de lucre ja que es pretén un “interès general”. Malauradament les formes jurídiques sense ànim de lucre, les fundacions i associacions, no són apropiades per a empreses culturals petites, i gens pels artistes individuals o petits col·lectius. Les fundacions requereixen un important patrimoni fundacional i les associacions estan pensades per vehicular interessos de col·lectius però, principalment, són poc recomanables per dur a terme activitats econòmiques. Que el món de la cultura s’integri en el tercer sector sense ànim de lucre no vol dir que no hagi de tenir activitats econòmiques. En aquest sentit, la cultura anglosaxona ho té ben resolt en introduir la forma jurídica, dintre de l’ampli espai de les entitats no lucratives (“charities”), de “societats limitades per garantia”. Aquestes funcionen com a corporacions mercantils però no tenen una estructura accionarial, així els seus “propietaris” no responen amb les seves accions sinó amb una garantia aportada en entrar-hi, la qual pot ser tant petita com 1€.

Existeixen vies pel mecenatge als petits
Existeixen vies pel mecenatge als petits

Un altre impediment és el finançament dels projectes d’artistes i de petites companyies. Aquests difícilment podran accedir a diners privats amb profitoses exempcions fiscals per als donants. En aquest cas calen entitats intermediàries que recullin donacions privades i facin els tràmits fiscals escaients. Posteriorment, aquestes fundacions (aquí si que hi encaixa la forma jurídica de fundació) s’ocupen (de manera transparent, és clar) de fer-los arribar en forma d’ajuts als projectes culturals dels artistes. D’aquestes fundacions hi ha molts exemples als Estat Units i Canadà, un des quals són les anomenades són les “fundacions comunitàries”.

Vist això, de poc serveix parlar de mecenatge i de quin tant per cent de desgravació fiscal s’aplicarà a les donacions si, paral·lelament, no s’aborden els temes que afecten l’accés als diners privats a petites empreses i artistes individuals. Una vegada més, molt em temo que si no es recondueix el debat, les lleis afavoriran l’establisment cultural deixant de banda la gran majoria en situació de debilitat atesa la mateixa essència del seu treball artístic i cultural.

Deja un comentario

Tu dirección de correo electrónico no será publicada. Los campos obligatorios están marcados con *