Article publicat a la Revista Entreacte (Associació d’Actors i Directors Professionals de Catalunya). Núm. 185. Primavera 2014.

Hi ha una pregunta que em fan molt sovint quan parlo en públic sobre internacionalització de les arts escèniques: què és pot internacionalitzar de l’escena catalana? La meva resposta és sempre la mateixa: “tot” i afegeixo, “sempre que es trobin els circuits, els clients o els col·laboradors interessats en la proposta”. Aquí està la clau de la internacionalització cultural: tant important és la proposta de l’artista o organització com saber trobar el receptor adient; descobrir-lo allà on sigui.

Parlo d’una manera genèrica ja què el producte que podríem internacionalitzar és molt divers. Una companyia artística pot distribuir espectacles a teatres o circuits d’exhibició, però també pot tirar endavant un projecte de creació en una residència artística, una coproducció, etc. Un actor o director pot internacionalitzar la seva carrera. També, un teatre o centre artístic pot desenvolupar projectes en col·laboració i tenir accés a ajuts europeus i internacionals. I així, per a tot el sector cultural.

Però, tornant a la pregunta, què és internacionalitzable?, i limitant-nos a la distribució d’espectacles, hi ha algunes respostes. Com a regla general, una direcció artística d’una localitat seleccionarà per a la seva programació el que no pot trobar als seus circuits nacionals. Principalment son dues coses: tot allò que és nou i no divergeix massa dels seus criteris estètics i, en segon lloc, el que conté elements d’una cultura diferent que la de la majoria de la comunitat on programa. En el primer grup trobarem els treballs lligats a la innovació dels llenguatges artístics, fruit de l’experimentació o d’una inspiració talentosa que va més enllà de la convencional. En el segon grup parlaríem del que podríem anomenar com exòtic, el que prové de cultures poc conegudes. A Europa, aquest darrer és un estil de programació amb un llarg recorregut, principalment als festivals.

La recerca de l’exotisme o la diversitat cultural ha passat a Europa per moltes fases en aquests darrers quaranta anys. Una vegada ens va tocar a nosaltres; vam ser una cultura exòtica a Europa i ho van aprofitar molt bé els sectors de la dansa i les arts de carrer. Va ser a finals dels 80 i començament dels 90, quan els artistes catalans viatjaven per Europa amb facilitat. Aquests temps ha passat. Europa va canviar la mirada a un altre país o continent i nosaltres no vam saber assumir el nou paper que ens tocava: passar d’espectadors a jugadors de ple dret en el marc de les relacions culturals internacionals.